PROPOSTA DE NOMS IBÈRICS
Per Antoni Jaquemot Ballarin

Exposo aquí l'enunciat d'aquest treball i una mostra que la vaig presentar a l'Institut d'Estudis ibers a l'Ateneu Terrassenc.

La persona interessada per tot el contingut es pot posar en contacte

El desxifrat de la llengua ibèrica ha estat sempre un repte. Des de que M. Gómez Moreno i A. Tovar van fixar el valor fonètic dels signes, s’han pogut llegir els escrits apareguts sobre diferents suports: plom, pedra, monedes i ceràmiques. El seu significat, però, ha resultat incomprensible: no té semblança amb llengües conegudes.
En zones de Catalunya, i fora del seu àmbit territorial també, s’han trobat aquests suports escrits amb signes ibèrics on antigament es parlaven llengües eusquèriques segons el rastre que ha deixat la toponímia. Aleshores és fàcil pensar que els escrits descoberts amb aquests signes representaven la llengua que els seus habitants parlaven.
D’aquesta manera va sorgir la teoria basco-ibèrica alimentada també per trets semblants en ambdues llengües: manca de la “R” inicial en les paraules, absència de la “F”, alguns sufixos semblants i algunes paraules iguals.
El problema de la comparació radica que l’iber escrit va desaparèixer fa dos mil anys i la seva parla duraria, segons el territori, alguns pocs segles més, mentre que la llengua basca oralment s’ha anat mantenint durant aquest llarg període de temps però sense aportar o sense que hagin arribat fins a nosaltres mostres d’escrits de les èpoques antigues, excepte petites anotacions escadusseres.
Comparar, doncs, un idioma modern com és el basc actual amb l’iber, no és possible a no ser que es pugui anar en darrera a través de l’estudi de l’evolució de la llengua basca atenent els canvis produïts en aquelles paraules manllevades fa segles del llatí que han seguit el mateix camí que el seu lèxic.
Les aportacions del llatí en el basc així com altres paraules de les llengües veïnes són considerables i costa destriar-les de les genuïnes perquè han anat adaptant-se a la parla de l’idioma i han substituït, en la majoria dels casos, les originals. Això, precisament, és un inconvenient quan es vol comparar amb el l’iber: No tenim la seguretat que la paraula basca sigui “genuïna” per tal de que fos contemporània a la ibèrica.
Malgrat això, crec que és l’única via que ens resta desprès de tenir present el treball que presento on intento “rescatar amb aquest estudi” les paraules ibèriques que utilitzem o, si més no, enregistrades en el nostre diccionari, o sigui el nostre substrat.

He fet esment a la toponímia. L’etimologia dels topònims “d’aquells que el nom en sí mateix no sabem el que vol dir” és part escrita dels substrat, el seu aclariment s’afegeix doncs, si aporta un nom ibèric, al pòsit del nostre parlar més antic.

El propòsit, doncs, d’aquest treball és comparar el substrat dels nostres parlars amb el lèxic trobat fins ara en els escrits ibèrics.

Faig la comparança sabent que el treball que aporto, fer coincidir les paraules, no té la seguretat absoluta del seu significat mancaria la constatació, per aquesta raó, quan hi ha una coincidència amb el basc ho indico per reforçar la idea. També faig esment quan el llatí ens informa d’una traducció.

La relació de paraules no és exhaustiva, segur que me n’he deixat. No pretenc, doncs, que sigui un treball tancat, es pot anar ampliant o rectificant. Res sobre el desxifrat de l’iber es pot deixar tancat.

SUBSTRAT
Aquest substrat és extret del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana i Diccionario Crítico Hispano-Castellano de Joan Coromines d’aquelles paraules que l’autor anomena pre-romanes d’origen iber, també d’aquelles que denomina mediterrànies no indoeuropees i les que indica europees pre-celtes difícils d’establir una procedència clara. També incorporo aquelles altres del llatí tardà d’origen hispànic i d’incertes antigues no coincident en cap dels idiomes llatins, germànics ni aràbics.
He hagut de valorà algunes que l’autor les classifica com pre-romanes de procedència celta però de difícil catalogació en aquesta llengua. Coromines tendeix a trobar etimologies celtes perseguint una antiga llengua indoeuropea pre-celta que ell anomena sorotapte. Ell, per l’època de la seva obra, no havia abastat la totalitat actual del lèxic ibèric. Algunes etimologies ‘sorotàptiques’ coincideixen amb inscripcions ibèriques.

El lèxic ibèric considerat és el “Léxico Ibérico” de L. Silgo Gauche i el Monumenta Linguarum Hispanicarum de J. Untermann.

NOMS IBÈRICS A TRAVÉS DE TOPÒNIMS (fragment)

Febrer 2021