MANRESA NOM IBERIC

 

EL NOM DE MANRESA SEGONS JOAN COROMINES
Aquest il•lustre filòleg dedica en el seu ONOMÀSTICON unes vuit columnes en l’estudi de l’etimologia de Manresa.
Seguint el seu treball sobre llengües preceltes indoeuropees a la península Ibèrica, Coromines fa venir l’ètim de Manresa del seu “sorotàptic”, dels Urnenfelder constructors de cementiris d’urnes vinguts a la península fa 3200 anys procedents del centre d’Europa.
Aquests preceltes o ligurs han deixat topònims a diferents indrets de Catalunya dels quals, aquest investigador, en dóna una relació en les seves diferents obres publicades. Actualment, però, hi ha noves hipòtesis sobre la procedència dels ibers que serien ligurs preceltes de llengua no indoeuropea i conreadors de la Cultura dels Camps d’Urnes (Urnenfelder).

L’estudi que Coromines en fa a l’Omàsticon, se centra en comparar la nostra ciutat amb la similitud i l’evolució del nom d’un poble de parla italiana del Ticino suís, entre els llacs Lugano i Como, anomenat Mendrisio.

Per a poder fer aquesta comparació, Coromines diu que el topònim de Manresa hauria d’haver tingut un acabament en la forma *Manresia tot basant-se en que el nostre poble d’Albesa, que està al costat de Balaguer, té també, una similitud amb un altre poble italià anomenat Albegia.
Coromines exposa que, com a romanista, els topònims acabats en ‘-sa’ poden procedir d’un acabament en ‘-sia’ i n’esmenta, a més de Manresa i Albesa, els d’Ardesa, Olesa i Soresa (Súria), -no diu res d’Anseresa que és l’actual poble del Vilaró que està al costat de Súria.
Contra la norma de topònims acabats en ‘-sia’, el filòleg estableix, per conveniència a la seva tesi, una excepció curiosa: aquells topònims que hi ha constància escrita en llatí procedent d’una informació antiga com Utxesa, Orpesa, Anesa, Carpesa i Mentesa que conservarien el final en ‘-sa’ per aquesta raó.
El nom de MINORISA, la forma llatina de Manresa, el bandeja per ser, segons ell, un "tardo-latinatio". Diu que és insostenible l’acabament en ‘-orisa’ i el tracta de "fantasma arièlic".
Malgrat això, suggereix una base *Minurisio/a tan pel Mendrisio suís com pel que fa a Manresa.
Sosté que també hi ha coincidència amb l’aspecte físic del poble suís amb el català, en el sentit que està situat sobre una muntanya que cau abruptament sobre un llac.

Continuant amb l’estudi que fa el lingüista, recull que ell té "oït" "Mandresa" a gent de la contrada, i ho considerava natural dins de l’evolució del català enfront d’un tipus arcaic Manresa de la mateixa manera que "vendre" fa "venre". Així, la forma ‘Mandr-‘ coincidiria amb el Mendrisio suís i l’etimologia d’ambdós vindria a resultar d’un ‘*Mend’ en el sentit de mont, muntanya, recollit també en el basc com a ‘mendi’.
Segons la tesi d’en Coromines, el nom de Manresa, però, romandria escrit amb la pronúncia arcaica per conservadurisme, o sigui no s’hauria de dir o escriure *Mandresa, de la mateixa manera, però en cas contrari, que no es diu ni s’escriu Anorra sino Andorra.


LA MEVA PROPOSTA IBERICA DEL TOPÒNIM DE MANRESA

Anem a veure els antecedents històrics : La Guia de Manresa, editada per l’Ajuntament, diu que segons Miquel Cura i Albert Benet, el nom de la ciutat ve de Mentissam, lloc anomenat per Titus Livi en la seva història de Roma.

A Ausa, el país dels ausetans d’on procedeix el nom d’Osona, corresponen unes monedes ibèriques que porten la llegenda ORE, on se suposa que existia una ciutat amb aquest nom. No és estrany, doncs, que Titus en tingués coneixement i identifiqués també Manresa com Mentisa, una ciutat propera a Ore, ja que Titus, en la seva història de Roma, descriu el setge que els romans van fer a la ciutat ibèrica d’Ausa fins a la seva rendició que va durar prop de dos mesos, la qual cosa demostra que tenia coneixement del territori.

A l’època d’aquest historiador romà, hi havia una ‘Mentesa’ que corresponia a la Hispània Ulterior Bètica, habitada pels Bàstules, l’actual "La Guardia" província de Jaén, i la de Montesa<Mentesa, prop de Xàtiva. No n’hi ha cap a Catalunya que conservi aquest nom o se’n tingui constància històrica fins ara.

Segons els historiadors i comentaristes de la Història de Roma de Titus Livi, J. Solís i F. Gascó, diuen que "s’ha de tenir en compte la rectificació que fa l’historiador Glareano de la situació geogràfica de Mentissam en el sentit que Titus la posava no gaire lluny d’Ilturgis, l’actual Andújar, la qual cosa, segons Glareano, fa inviable que es tracti dels ausetans, i diu que Titus confon els ‘ausetans’ amb els ‘oretans’ establerts a l’Andalusia actual".
No gensmenys, exposo que els “oretans” d’Ausa existien com ho demostra el nom que apareix en la llegenda monetària: ORE. Titus Livi rebia la informació a Itàlia dels fets que li explicaven membres de l’exèrcit romà, el fet d’haver-hi un gentilici ‘oretans’ i una ciutat ‘Ore’ en diferents llocs d’Hispània fóra, crec, la causa de l’error que apunta el posterior historiador Glareano. Això, per una banda, acostaria a ser Manresa una candidata a Mentisa, sense oblidar la Mentisa documentada de la Bètica veïna dels ‘Oretans’ d’aquella regió andalusa.

Anem a analitzar la qüestió sota el punt de vista geogràfic:

El turons on està situada la ciutat, el puig Cardener i Mercadal controlen el pas del riu Cardener amb el camí de Cardona i Solsona, assolin-ne una dominació total amb el turó que hi ha a l’altra banda del riu on està la torre de Sta. Caterina. És un punt estratègic.
Existeix una semblança en el veí territori d’Osona, LA TORRE D’ORISTÀ sobre un llom que domina la vall, topònim que es germà d’ORÍS, castell que controla la vall del Ter i la Plana de Vic. El topònim coincideix amb l’arrel de la llegenda de la moneda ausetana ORE. Tant si acceptem MINORISA com “un tardo llatinisme” o MENORESA com a més plausible, observem que ORE i ORIS hi són presents.

El nom d’ORÍS ha de tenir relació amb el control del territori. Existeix una paraula basca, ‘iroz’ que significa “suport”, “sostenir” “aguantar”. Podria ser una metàtesi de la ibèrica amb el sentit de “defensa”.
‘Mende’ en basc vol dir “domini”, com a lloc ‘mendi’ “castell” i com a extensió ha donat “muntanya”. Aquesta evolució basca del contingut al continent (castell=muntanya) a donat peu en acceptar el castellanisme ‘gaztelu’ “castell”. Els castellars solen estar situats dalt dels turons. En iber aquests castells eren MENTI tal com surt escrit en una moneda ibèrica BENTIAN (la “m” ha estat una evolució fonètica de la “b”).
L’antic ‘benti>menti’ ibèric va evolucionar a ‘mente’ tal com va ser ‘MENTESA’ avui MONTESA. En unir-se ‘mente’ amb ‘ore’ devia donar *‘mendore’ i seguint la deriva catalana nd?n (baranda=barana) dóna ‘menore’ en afegir-hi el sufix locatiu ‘-as’ es converteix en ‘menoresa’. Nom que es va anar innovant com ‘MENRESA>MANRESA’ .
L’ibèric MENTI-ORE-SA vindria a dir “EL CASTELL DE DEFENSA”.

Consideracions tingudes en compte:

No s’ha trobat cap escrit ibèric o moneda que portés una llegenda que es reconegués el nom de la ciutat de Manresa, una *‘bentioresa’, a diferència dels seus veïns 'Ausezken' "els d'Osona" i 'Iltirkezken' "els del Solsonès". La pregunta que es podria fer és si 'Ore', la ciutat de la moneda d'Ausa, podria ser Manresa. L’estudi numismàtic de la moneda, però, determina que l’encunyació pertany als ausetans i el Bages era habitat pels Laietans o Lecetans.

Coromines va tractar l’assumpte de la moneda d’Ore dient que corresponia a Orcau, a costat de Tremp al Pallars, perquè en un document de l’època romana escrit en llatí apareixia el nom d’ ‘Orrete’ que ell ho identificava amb Orkau. Ho raonava dient que una moneda escadussera trobada en una part d’Osona no determinava el seu assentament a la comarca. Més tard, però, en el tresor de Balsareny en van aparèixer 9 més amb la llegenda ORE i del tipus d’Auso. A més, una possible encunyació en el Pallars portaria la tipologia monetària d’Iltirta, (Lleida) que és un llop. La d’Ausa és un senglar.

Respecte a la possibilitat que Manresa fos MASONSA, llegenda d’una moneda ibèrica, la he descartat. A cop d’ull, té certa fesomia en el nom, però no resisteix l’anàlisi: l’encunyació era de Kese (Tarragona) i no hi ha cap "r" en el topònim, si l’hagués tingut s’hauria de pensar, pel tant, en la possibilitat Marsonsa>Masonsa, però aquest canvi es produeix posteriorment en passar de l’iber al llatí i la llegenda de la moneda està escrita en signes ibèrics. A més, els numismàtics creuen que la seca d'aquesta moneda estava en el Penedès. L’evolució al català hauria donat *Masosa, un nom fàcil d’amagar entre topònims de “masos” a manta.

L’entorn

LES TROBALLES MONETALS
A Balsareny es va trobar un tresor de 420 monedes ibèriques de bronze, d’on el nombre més gran de 130 corresponen als Laietans o ciutats seves, seguides de 100 per les d’Ausa, o ciutats d’aquell territori, segueixen 85 de Kese (Tarragona), que era la seu del governador romà, i 68 d’Iltirke (Solsonès). (4)

La llegenda que consta en les monedes determina el lloc de l’origen de l’encunyació per tal que se’n sàpiga la seva procedència. Sovint, hi ha uns signes de marca que determinen el seu valor. Les imatges o figures que hi surten representen el que els numismàtics en diuen “tipus monetari” que moltes vegades indiquen l’origen o ciutat sota la influència de les quals es fa l’emissió. Aquesta influència podia ser política i comercial, però, també, s’imitaven figures i imatges procedents d’antigues seques d’un altre lloc per la reputació que tenien.
Les monedes de bronze eren de circulació local. A la comarca actual del Bages, les monedes de principal circulació eren de Laie, d’Ausa de Kese i d’ Iltirke. Com veiem, la troballa de Balsareny dóna una informació valuosa: Permet comparar els noms dels topònims de l’antiga llengua amb els llatins i els actuals; informa de la circulació monetària d’aleshores que els diferents tresors han posat al descobert, indica la relació comercial i política entre els territoris i ens fan saber dels fets de guerres i desgràcies que van fer ocultar aquests tresors com és el pas del Cimbris de l’any 104 aC i les guerres civils romanes.

Els habitants de la comarca

ELS LACETANS: Manresa, la proposada ‘*Menoresa’ en el bell mig del Bages, estava entre tres suposades ètnies ibèriques, les que històricament relaciona el mig Llobregat dins de les tribus dels Lacetans, però també amb la influència dels Iltirkezken per la seva comunicació fàcil a través del Cardener, cap a Ódura (Cardona) i Kelso (Solsona). Llobregat amunt es nota la influència d’Ausa.
Amb tot, correspondria als Laietans tenir unes relacions més fortes amb el Bages seguides pels d’Ausa i pels de Kese (Tarragona), d’acord amb les troballes recents de les monedes.

Històricament es consideren els Lacetans i els ‘iltirkezken’ com Laietans de l’interior, malgrat que els ‘iltirkezken’, pel nom sembla que estiguessin relacionats amb els ‘iltirtar’, els de Lleida. No s’ha trobat escrit en ibèric el gentilici dels lacetans que serien ‘*lakezken’ en ibèric.
Laketans o Lacetans no apareixen en totes les fonts històriques, Ptolomeu els confon amb els ‘jakezken’ (Jacetans, de Jaca i Osca) i Estrabó no els anomena.

El nom, però, hi era en forma llatinitzada. Precisament, Coromines, en una de les seves hipòtesis, fa venir el nom de catalans d’aquesta tribu ibèrica: Laketans que per metàtesi donaria catelans.

Hi ha una relació entre els Laketans i el terme LAKER aparegut en escrits ibèrics a la comarca?.
LAKER el trobem escrit en iber en una ceràmica que va ser trobada a Sorba en el Serrat de St. Miquel i que fou estudiada per J. Serra Vilaró a l’any 1920 i datada la peça cap als segles IV al II aC, la transliteració del sintagma diu:
LAKERBELAUR.
En basc hi ha ‘lakar’ i ‘lakatz’ que volen dir “terra aspre”, “asprós”, “grumoll”, grop”. Alguns dels nostres topònims recullen aquest aspecte: Els Aspres i el Vallespir a la Catalunya Nord, per exemple.
L’escrit sobre la ceràmica pot ser un oferiment a una dama ibèrica (Aur) esposa de Lakerbel (‘bel’ en basc “front”, persona que s’enfronta, guerrer i ‘laker’ “terra, país”).

Per acabar, crec que avançar en el desxifrat d’aquests noms ibers ens portarà a conèixer millor la gent i els pobles que "trepitjaven" aquesta mateixa terra, on som ara, fa més de 2000 anys. Les aproximacions raonades dels noms antics als actuals, els suggeriments i les proposicions que s'han facin, conformen uns treballs apassionants que s’han de fer en modèstia, però sense por, acceptant-ne els riscos de cometre errors ja que suposa fer surar una llengua enfonsada fa gaire bé dos mil•lenis.

LAKERBELAUR


Notes:
El tresor del Balsareny són monedes de bronze i les seva distribució és la següent:
44 de Laiezken; 42 d’Ilturo; 44 de Lauro; 52 d’Ausezken; 39 d’Euzti; 9 d’Ore; 68 d’Iltirkezken; 5 d’Iltirta; 85 de Kese i 32 d’indeterminades. (Laietanes 130: Laie, Mataró i Llerona. Ausetanes 100: Osona, Roda -Euzti-baikula- i Ore).
Encara que no sigui al Bages, a Cànoves se’n van trobar:
21 de Lauro; 1 d’Euzti; 5 d’Ausezken; 1 d’Ilturo; 1 de Laiezken; 3 d’Iltirkezken i 5 "no vistes".

El nom ‘bel’ es troba en monedes empuritanes i en diferents escrits en ploms ibèrics, i en el bronze d’Ascoli (on se donava la ciutadania romana a diversos personatges hispans). En aquest últim, permeten demostrar que també són antropònims. El nom ‘aur’ apareix en monedes (aurre, Aurki- Jaén) i en altres escriptures en ploms. El terme ‘belaur’ està escrit en una famosa làpida mortuòria de Tarragona dedicada a Fulvia Lintearia, a on a més de l’iber que fa referència a la seva condició indígena, hi ha una frase llatina que hi diu: ‘Hic situs est’ (bilingüe però en diferent sentit).

ANTONI JAQUEMOT
Març 2008

9. BIBLIOGRAFIA:
España y los españoles hace dos mil años. Antonio García y Bellido
La romanización José María Blázquez
Guia Diccionario "Ikas". Euskera-castellano, castellano-euskera C. de Echenagusia i X. Peña
Diccionario general castellano-euskara, euskara-castellano X. Gereño
Grammaire Berbère Michel Quitout
Nueva Enciclopedia Larousse
Onomasticon Cataloniae Joan Coromines
Corpus Nummum Hispaniae Villaronga
Medallas Autónomas de España A. Delgado
Monumenta Linguarum Hispanicarum. J. Untermann
Història de Roma Tom II, llibres del 26 al 30 Titus Livi
Guia de Manresa Ajuntament de Manresa
L'Esquerda. Poblat ibèric i medieval M. Rocafiguera
La cultura ibérica desde la perspectiva de la epigrafía Jesús Rodríguez Ramos

PRESENTAT AL XXVII COL.LOQUI DE LA SOCIETAT D'ONOMÀSTICA A MANRESA Setembre 2001 (Revisió Març 2008).