GIRONA LA QÜESTIÓ DEL SEU TOPÒNIM

L’antic nom de Girona era Gerunda, nom recollit en llatí. Coromines, en la seva obra Onomàsticon Cataloniae, indica que és d’una arrel indoeuropea però descarta un paral·lelisme amb la Gironda francesa. En catalogar el nom com indoeuropeu, rebutja que tingui res a veure amb Ger i Gerul de la Cerdanya que tenen, segons ell, una procedència eusquèrica. Com a hipòtesis per Girona, indica un nom romà de “ciutat ‘gerunda’”, ciutat gestionada o administrada.

Coromines cita a Hübsner que recull, en el seu estudi Monumenta Iberische, la llegenda d’una moneda ibèrica en la qual llegia KŔSA i que, atenent a les inicials KŔ, va creure que es podien referir a GR de Girona. L’escriptura ibèrica no diferencia sovint ‘Ke’ de ‘Ge’. Hübner, però, en va fer una mala lectura la qual, en realitat, és BEŔSA. Res a veure, doncs, amb Girona.

GERUNDA (pronunciat *Guerunda) era un ciutat ibèrica segons Ptolomeu que la inclou dins del territori d’Auzo (Osona). L’etimologia, però és ibèrica. Coromines, en acceptar la indicació de Hübner, ho estava reconeixent.

GER Rius raiers

Ger, a la Cerdanya,  és la població on van a parar diversos torrents que formen el curt riu del mateix nom que va a desguassar al Segre iGere, llogarret de la Solana de la vall de l’Ara, Osca, situat sobre el barranc de La Lata, fan referència a rius raiers. El punt des d’on eren llançats o recuperats els troncs, bigues o perxes. El nom de la riera de Pertegàs (pèrtica) “perxa”, afluent de la Tordera, ens recorda el servei que feia..

És possible que el nom GER, preromà, ibèric, determini els llocs dels cursos fluvials (barrancs i rius) per al transport de fusta. Els raiers en diuen ‘gaura’ quan el corrent pot transportar la fusta.
D’aquesta manera, els topònims Ger, Gerul, Gere, Gerri, Algerri, Guerroso, Girona, (Ger-unda) serien poblacions o llocs de transport fluvial de fusta.
El fonema ‘gue’, en general, es va palatalitzar en ‘ge’ i al Pallars es pronuncia amb ‘rr’ (‘r’ doble).
Els hidrònims SEGRE i els NOGUERA també ens indiquen aquesta procedència:
*Isí-guere i *olo-guere.
La variant ‘GAR-‘ ha de tenir el mateix significat. GARONA i GAVA (gaua)

De ‘is’ tenim Isil, Isòvol, Isàbena, Isaval, en què ‘is’ determina paüls o llocs pantanosos.
El nom de ‘olo’ “aigua” es va servir també per cursos fluvials. (vegi’s l’article ‘olo-tolo’ “aigua i lloc d’aigua- font-). En el cas de les “nogueres” hi hauria hagut una nasalització de la “l”: ‘olo-ger>onoger>noger>noguera.
El nom ‘Sícoris’ (de Sícor), del Segre, és una llatinada del nom indígena.

L’origen ibèric de GER és comparable al basc ‘i-ger-i’, ‘ur-ger egin’ “nedar” i ‘ur-garaixo’ “granota”. ‘Ur’ ‘ura’ és equivalent al ‘olo’ ibèric “aigua”.  També el nostre substrat “granota” i “gripau” *‘geri-apo’ “animal que neda”.

Per una altra banda, les fonts clàssiques assenyalen la ciutat ibèrica d’INDIKA al costat d’EMPORION. El nom ibèric dels habitants d’aquesta ciutat, segons la llegenda de les seves monedes, és ‘undikesken’, “els d’UNDIKA”. Els grecs l’anomenaven BLABEURA que Esteve Bizantí diu procedent de ‘blaberai’ “terres humides” i del llatí ‘aruum’ “terra de labor”, comentari recollit en el lèxic ibèric de Silgo Gauche. ‘Blaberós’, però, en grec vol dir “nociu” i pot assenyalar les aigües estancades dels aiguamolls. La paraula basca ‘hondar’ descriu la sorra, la terra i els pòsits del riu o del mar.

Els dos elements ibèrics junts,‘ger-unda’, ens dóna la idea de “TERRA DE RIU”. que correspondria a zones de la Devesa.

 

Antoni Jaquemot
Agost / 10
Corregeix l’anterior.     


RETORNAR