LAIEZ2

PROPOSICIONS D'INTERPRETACIO ALS TOPONIMS D'ASPECTE IBERIC.

BARCELONA

 

Ibéric: BAŔKENO (En ibèric hi ha un signe per a la 'r' i un altre per a la ŕ)

Precedent:

En el poblat ibèric d’Adarró, actualment en el terme municipal de Vilanova i la Geltrú però al costat de Cubelles, es va trobar una moneda amb grafits ibèrics en la que es llegeix BAŔKENO. S’ha relacionat amb el nom romà de BARCINO que Aviè va recollir en la seva Ora marítima sobre el periple masseliota que els grecs van fer a la costa d’Hispània en el S VI aC i que correspon a la ciutat de Barcelona dels nostres dies.

L'aproximació al desxiframent de l'iber s'ha de fer mantenint tota mena de reserves en aquest camp tant relliscós on no hi ha referències segures. Cal, doncs, un canvi de parer quan un nou material lexicogràfic apareix i salta a la vista combinacions en les seqüències dels morfemes que abans no es consideraven prou satisfactòries. També l'admissió de propostes gramaticals d'especialistes fetes en diverses publicacions, a vegades de difícil obtenció, avalen un canvi en el raonament. Sempre serà un resultat "provisional" mentre no es descobreixi una "pedra rosseta". Les hipòtesis, però, han de seguir-se publicant.

Base ibèrica del topònim: El document primari és la llegenda amb signes ibèrics que diu BAŔKENO, això fa decantar que ens fixem gaire bé exclusivament, en la llengua ibèrica. El celta, també preromà, no se'n té constància de què es parlés en aquest indret.

La quantitat de seqüències escrites en iber, en tot el llarg de la geografia ibèrica, que contenen 'baŕ' indica que no es tracte de cap préstec idiomàtic: " 'Baŕ' (Azaila); 'banebaŕ' (Llíria); 'kebaketakebaŕ-wi' (Rubí); 'tuntibaŕ-te' (Villares); 'iltunbaŕ' (Serreta); 'baŕbinke' (Villares i Ordell); 'baŕbinkite' (Tivissa); 'baŕboŕ' (Azaila); 'baŕka' (Roda de Ter i Jorba); 'baŕkakeŕ' (Llinars del Vallès); '-baŕkabiuŕ-wi' (Ullastret); 'baŕke-ike' (Ensérune); 'BARRKENO' (moneda trobada a la costa catalana); 'baŕkosbaŕke' (Peñalba de Villastar); 'baŕtibanben' (Pico de los Ajos); 'baŕtite' (Osseja); 'baŕtuko' (Ensérune); 'baŕenwliki' (Orlell); 'baŕer' (Villares); 'baŕotin' (Ensérune); 'baŕskunes' (Pamplona); 'baŕstintike' (Orlell); 'baŕserkirsiata' (Pico de los Ajos)".

Aplicant el mètode combinatori, són quatre les possibles segmentacions: 'Baŕ-keno'; 'baŕke-no', 'baŕ-ken-o' i 'baŕ-ke-n-o'. 'Keno' el trobem escrit només en un sol cas. És un hàpax que, segurament, es tracte d'un nom personal gal. El sufix '-no', respecte a 'baŕke-no', és feble, apareix en noms ibèrics llatinitzats, en canvi, el sufix '-ken' surt en llegendes monetàries dels topònims: 'neronken', 'zelonken', monedes de Narbona; 'ezkunken', moneda d'un lloc indeterminat de Catalunya segons els numismàtics, a més de noms com 'balkerken' i 'tuntiken'. No n'hi ha cap, però, que afegeixin un altre sufix en '-o' després de 'ken', excepte aquest cas de 'baŕ-ken-o'. Tanmateix, tenim paral·lels paradigmàtics en les llegendes monetàries com 'ker-te-kun-te' i 'baŕs-kun-es' on el sufix '-kun' admet un segon sufix: '-te' i '-es'. Per una altra banda, trobem el sufix final '-o' als topònims 'ilt-ur-o' (Cabrera de Mataró), 'iez-o' (Guissona) i 'la-ur-o' (Llerona). Així, doncs, la segmentació més versemblant és la de 'baŕ-ke-n-o'. Sabem, pel llatí i pel propi ibèric, que els sufixos 'sken' són un genitiu+ plural+procència: 'es-ke-n', per exemple, 'auz-es-ke-n' "ausetans, d'Osona (Vic)": 'Auz-' arrel d' 'Auz-o', '-es' "de" procedència, '-ke' pluralitzador i '-n' genitiu, "els que són d'Auzo', els d'Auzo". En el nostre cas, 'Baŕ-ke-n', ampliació o plural i el segon sufix '-o' que correspon al locatiu, el lloc: "el lloc dels Baŕ o Gran Baŕ".

Ara manca saber que vol dir l'arrel 'baŕ'. Com veiem, en els noms ibèrics exposats anteriorment, 'baŕ' mai no va sol excepte d'un. Per poder expressar el seu significat ha de anar acompanyat d'un sufix o d'una desinència: 'baŕke', baŕka', barre' o 'baŕs'. El lexema 'baŕke' registrat s'uneix amb altres sufixos: 'baŕ-ke-ike' la qual cosa dóna a entendre que estaríem davant d'una forma verbal per l'acumulació de sufixos. El sufix '-ka' pot determinar un conjunt.

Així amb el nom 'bai', que vol dir "estuari, delta, aiguamoll" (exemples del Betis i Besòs), es forma un conjunt 'baika', que vol dir "vega" en castellà, igual que Bégues del Garraf que farien referència a les seves dolines. Veiem, com en aquest cas, el basc, 'ibai' i 'ibar' signifiquen "riu" i "ribera".

El nom actual "barca", de navegar, procedeix del substrat del conjunt ibèric 'baŕka'. El Diccionari Etimològic de la Llengua Catalana de Joan Coromines ens explica que el nom, com a tal significat, surt en el baix llatí i que, sent original d'Hispània, es va escampar per tota la mediterrània fins a Alexandria amb el nom de 'baris' grec i 'bari' en copte. Coromines indica que el nom equival a 'artesa' "recipient de fons pla i parets inclinades" i que, igual com en orografia, volen dir "congost" i dóna, com exemple, el lloc de Navarra dit Aniebarkar "el barranc del Pic de l'Anie". Observem com el la denominació 'conca', "forma de barca" són equivalents com a "vall": La Conca de Tremp, la Conca de Dellà. Per la seva part, el diccionari basc recull 'barkalun' com a "grada". Els escrits rupestres de Peñalba de Villastar i de Roda de Ter on apareix aquesta arrel 'baŕ' són, tots dos, en sengles congosts". L'arrel 'baŕ' ens porta a la idea de "lloc inferior, pla, fons respecte a un entorn", tal com ens ho il·lustra el mestre Coromines quan descriu, en el Pirineu català, el cas d'Estaüja i Estevar (Clos de Dalt i Clos de Baix), paral·lel al basc 'este-goien' i 'este-barren'.

El substrat castellà 'bàrcena' és molt a prop de 'baŕkeno'. El diccionari en dóna dues versions: "terreny en pendent de gran amplitud" i "camp inundat, derivat de 'barga". i 'varga' "la part més pendent d'una pujada" Així BAŔKENO podria ser el pla de Barcelona actual encara que el pendent és suau cap al mar però no assenyalaria l'hàbitat antic del Mont Tàber, el turonet ocupat per la ciutat romana murallada, probablement un antic poblat ibèric. La segona accepció de "lloc inundat" canvia l'escenari: Se situa darrera de Montjuïc on estava l'antic port. Un braç del riu venia de Sant Boi, passava per Bellvitge on hi havia una llacuna i baixava, més o menys, per l'actual avinguda de la Zona Franca i desaiguava a la llacuna de Nostra Senyora de Port. S'aprofitava aquest braç per fer-hi baixar les mercaderies del centre del país: la sal, el vi i l'oli que s'enviava des del port a altres indrets de la mediterrània. Baŕkeno és, doncs, EL PORT que també se'n diu "GRAU". Hem vist com 'barkalun' en basc vol dir "grada".

Hi ha dues informacions històriques que avalen la ubicació de Baŕkeno al Port. La d'Aviè en la seva Ora Marítima: "La joiosa Barcilona de riques seus perquè allà s'expandeixen segures en el braç del port i regulen sempre els seus dolços camps l'aigua". La de Mela: " ...fins a Tarraco són petites ciutats Blande, Iluro, Baetulo, Barcino, Subur, Tolobi. El petit riu Baetulo just a la muntanya de Jovis, Rubricatum al litoral de Barcino...". Segons aquesta descripció, el Besòs el feia arribar fins a tocar Montjuïc i el Llobregat al litoral de Barcelona. Desembocadura que es troba al lloc dit Nostra Senyora de Port i Can Tunis. Litoral amunt de la muntanya de Montjuïc, tot el que és el Poblenou, la Llacuna, eren aiguamolls de les avingudes del Besòs.Del Mont Tàber a Montjuïc hi havia llacunes en l'actual part de baix de la Rambla i del final del Paral·lel. La Colònia Júlia, Favència, Augusta Paterna fundada sobre el Mont Tàber feia menys de cent anys de la descripció de Mela. El nom de Barcino li seria adjuntat per la importància veïna del port a l'altra banda de Montjuïc. La Barcino de Mela estava al Llobregat. 'Baŕkeno' és, doncs, en iber "port" i s'exclouen les procedències celtes en base a 'barro' "cim, elevació" i 'keno' "cap" que farien referència a Montjuïc, així com 'parra' "alt. Descarto, també, una procedència del llatí 'barrus' "llom d'elefant" i del indoeuropeu "barranc"' farinx (llatí)' "gorja" respecte al Morrot de Montjuïc. Deixo a fora el nom germànic 'ward>bar' "vigilant, guaita".

Els semítics 'barqa' "tempesta", 'bar-Keno' "fill de Keno" o el púnic Amílcar Barka, noms que s'han volgut veure en el topònim de Barcelona, no tenen un suport històric demostrat que els relacioni ni tampoc el tenen d'altres homòfons fantasiosos. Cal remarcar, però, que el nom de 'barka o barqa' devia molestar als romans per la seva enemistat amb els púnics que, desconeixedors aquells de la llengua ibèrica, van advocar Montjuïc a Júpiter "déu de les tempestes" d'aquí, potser el nom de *'Mons Jovis'.

Estanislau Roca en el seu llibre "Montjuïc, la muntanya de la ciutat" la descriu com "un bastió avançat o guaita en la Serralada Litoral en vistes als poblats de la dreta del Baix Llobregat, als turons centrals i als d'allà el Besòs".

LAIEZ

A Montjuïc hi ha constància de restes de poblaments ibèrics. L'estela ibèrica de Barcelona, avui en dia desapareguda, era de pedra d'aquesta muntanya, i va ser trobada al carrer de St. Domènec del Call en enderrocar-hi una casa. L'escrit en signes ibèrics de l'estela recull un nom personal, que fins avui en dia, crec, és l'antropònim registrat més antic de Barcelona: 'Nage-iltir'. El segueix 'Atisi' escrit aquest en llatí: "Caius Coelius Atisi filius qui va tenir cura de la construcció de la muralla" escrit sobre pedra i aquesta trobada a Montjuïc.

Una relació estreta amb el topònim ibèric de 'Bàŕkeno' és el format per 'Laiezken' que ha donat Laietana i 'laietans' i junt amb aquest, un altre coetani 'lacetans', que les fonts clàssiques assenyalen, tots dos, com l'ètnia dels habitants de les comarques de Barcelona.

En el lèxic ibèric apareix ''iez' formant dos topònims: 'la-iez' i 'iez-o'. Per una altra banda apareix 'la-ur-o', actual Llerona. Així, doncs, 'la' és un terme que es pot separar i formar noms diferents. És un lexema: són diversos els exemples de noms ibèrics en que 'la' forma part del primer membre d'una seqüència. El basc recull 'laiotz' "paratge fred, lloc on se pon el sol, occident", 'lai' "arada", que també és substrat, i 'lar', larre' "terra". Descarto una arrel 'lma' de l'hebreu, llengua comparable amb el fenici-púnic que es va parlar a la Península i que vol dir "nació" i l'àrab 'ba-ladí' que significa "indígena".

'Iezo' és el nom ibèric de Guissona. També 'Iesso' era l'antic nom del riu Ges, afluent del Ter prop de Torelló.

  Veiem com Guissona procedeix de 'g-isso-na' amb una "g" epèntètica com 'Urús>gurús; Eriste>grist. En aquesta seqüència es palesa l'evolució 'iezo>iiso' ultra l'acabament '-na', llatí, com Barcelo-na, Giro-na etc. El basc també incorpora de vegades una ‘g’ inicial: Ipuzkoa>Gipuzkoa. ‘Izen<gizen’ és “abundó, fèrtil”. Laiez és, doncs, “terra fèrtil” i els Laietans els seus pobladors.

Aquesta deficinció coioncideix amb la descripció que hi fa Aviè dels rics llocs i les dolces terres que les aigües reguen al braç del port. Recordem el topònim actual d’El Prat. Els historiadors ubiquen Laiez a la vora de Baŕkeno, aleshores les riques terres serien les franges lliures dels aiguamolls del delta del Llobregat i la ciutat situada en un lloc estratègic: dalt de Montjuïc on és ara l’estadi.   

El nom específic de la "muntanya" de Montjuïc no el tenim. Se'n diu Morrot la part que s'introduïa, llavors, al mar per la seva forma. El diccionari en l'accepció orogràfica indica: "muntanya o penyal escarpat que serveix de marca als navegants a la costa". No solament, seria pels navegants, sinó també, en ser una punta, a tots aquells que l'observaven des de la costa del Maresme i del Garraf. Seria aquest el nom genèric? En aquest cas "morro" és sinònim de "cap", no es refereix a llavi o a boca. Els caps marítims escarpats al litoral ibèric reben el nom de 'Calpe'. La Penya d'Ifac a Alacant i Calpe Gibraltar. 'Cala' en ibèric dóna noms a promontoris tant de closques d'animals, de vegetals rodons, d'objectes i d'anatomia: 'kalako' "cargol"; 'kalàpako' "galápago", "gàrguil"; 'kalabaz' "carbassa"; '*kalano' "carall", el Mont Caro, Calar Alto, Gallur (Cala-ur), etc. 'Beko' "front, cap" també seria possible, de fet, en el lèxic ibèric apareix 'bekonildun' "ciutat del cap". Per una altra banda, el nom de "Montgó" és un bon candidat. Procedeix de de l'iber 'mogo'. El tenim a l'Escala i a Dénia al costat del mar. Localment a Barcelona, el nom de Magòria era antigament, Mogo-Arugia, nom de la riera que desembocava al braç del port per darrera de Montjuïc. Al Vallès tenim Santa Perpètua de Mogoda. Morrot podria ser una reducció d'un augmentatiu de *MOGORROT. A les muntanyes del Sistema Ibèric existeix la muntanya del Mogorrit de 1800 metres.

Si tenim en compte que a la colònia romana li van afegir 'Baŕkeno' seria perquè la muntanya era coneguda amb aquest nom: El Mogorrot de Baŕkeno, la Muntanya del Port.

EL MONT TÀBER

Trobem el nom del Mont Tàber a l'Edat Mitjana referit al turó on estava situada la Barcino romana. Joan Coromines creu que es tracta d'una denominació eclesiàstica, de moda a l'època, en rebatejar amb noms bíblics llocs locals. Faria referència al Mont Tabor de Palestina.

Exposa, però, que hi ha noms de llocs paral·lels com Tavertet (Osona) i l'illa de Tau, l'actual Sète, al Llenguadoc, que abans es deia Tàvaro. En un plom escrit amb signes ibèrics del poblat ibèric d'Ullastret apareix la seqüència 'taberku'. Aquest poblat donava a un estany, avui dessecat, on s'hi troba el puig de l'illa d'en Reixac on també s'han trobat restes arqueològiques. Tabertet és un penyal damunt del riu Ter. És possible que el nom de 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "costa, pujada, turó" de 'tabar>patar' que ha donat topònims com Albatàrrec (Batarri), Tabarra (Navarra).

El Mont Tàber de Barcino s'envoltava d'aiguamolls al costat del mar.

Per acabar ¿sabeu que hi ha una ciutat que es diu Barkeno al Camerun?

ANTONI JAQUEMOT

Juny 2015

Bibliografia:

Diccionario etimológico de la lengua española. J. Coromines

Diccionari etimològic de la llengua catalana. J. Coromines

Onomasticon Cataloniae. J. Corominas

Nueva enciclopedia "Larousse"

Monumenta linguarum hispanicarum. J. Untermann

Epigrafia prelatina. J. Maluquer de Motes

Léxico de inscripciones ibéricas J. Velaza

Léxico Ibérico L. Silgo

El complejo sufijal 'sken' de la lengua ibérica Javier de Hoz

Montjuïc la muntanya de la ciutat E. Roca

Diccionario "Ikas". Euskera-castellano, castellano-euskera C. de Echenagusia i X. Peña

Diccionario general castellano-euskara, euskara-castellano X. Gereño

Diccionario euskera castellano P. Múgica

Editat en el LXXXI butlletí interior de la Socitat d'Onomàstica la versió anterior

RETORNAR